SOBRE ELS ANIMALS …
prova llegenda, a veure si es molt llarga o no, això és una prova

Comparteix:

SOBRE ELS ANIMALS …

 

Una de les fonts d’inspiració de la literatura és i ha estat l’animal. Els animals, sense ni com va ni com costa, s’han trobat protagonitzant rondalles, mitologies, poesies, bestiaris, llegendes, creences, tractats… Ells donen vida a una colla de relats que, transmesos de boca a orella o damunt de tauletes, paper o pantalles, de generació en  generació, de poble en poble, de cultura en cultura, han sorgit de la fascinació que els homes i les dones sentim pels animals.

Els animals apareixen fins i tot a la nostra parla. Per exemple, diem que fem l’animal quan ens comportem de manera poc o gens civilitzada.

Els fem protagonistes d’endevinalles:

Sóc una au, però visc a l’aigua;

tant si em pregunten com no,

amb el cap vaig dient sí,

i amb la cua dic que no.

Quin animal és?

 

Apareixen als refranys:

Brams d’ase no arriben al cel.

Animal com la guineu, tan brut no el trobareu.

Bous i vaques en un prat, pobre sembrat.

Febrer corrent, el xai naixent.

(Fer l’animal, bestiari popular il·lustrat de Xavier Blanch i Laura Espot Barcelona: La Galera, 1999)

 

I és que des que el món és món ens hem sentit atrets per l’animal i el seu món; de vegades ens n’hem allunyat per por dels seus atacs, però d’altres ens hi hem volgut apropar, cercant la seva companyia, aprofitant la seva força; el venerem, però també ens el cruspim. Científics de tots temps s’han interessat per estudiar el comportament i les  formes de vida animals, i han documentat i divulgat els seus estudis amb escrits, dibuixos, fotografies, vídeos, etc.

Aquesta convivència constant amb l’animal ha encès la imaginació d’homes i dones que, inspirant-se en les seves maneres de fer i la seva figura, han bastit un complex sistema de símbols que està en constant evolució i influeix enormement les nostres maneres de pensar i viure.

Mitjançant dibuixos, registre d’imatges i també l’escriptura, han sorgit veritables tractats d’animalística, i també relats protagonitzats per bèsties. Aquestes obres literàries deuen el seu origen, moltes vegades, a l’observació de la manera de ser i fer dels seus protagonistes.

Catalunya té una llarga tradició de bestiaris literaris en forma de tractats didàctics i morals medievals (Contes i faules de Francesc Eiximenis i El Llibre de les bèsties de Ramon Llull) i també poètics (Josep Carner, Pere Quart, entre d’altres). En moltes d’aquestes obres, el comportaments dels animals són tan propers als dels humans que els converteixen en veritables homínids, amb tots els seus vicis i les seves qualitats.

Un fragment del Llibre de les bèsties ens serveix d’exemple:

Un cop elegit, el lleó va reunir els barons i el poble i va fer-los un magnífic i llarg sermó. Entre altres coses els digué:

-Senyors: sóc rei per voluntat vostra. Tots sabeu que l’ofici que m’haveu donat és molt perillós i de gran treball. Jo voldria saber governar-vos molt bé: però això és ben difícil; per tant us prego que em doneu consells intel·ligents. Lleials i bons. Ells m’ajudaran a resoldre el assumptes del meu reialme.

Molt varen plaure les paraules del rei, i tot seguit es passà a designar els consellers. Es va prendre l’acord que l’ós, el lleopard, el llop i l’onça fossin del consell reial: tots eren bells, forts, valents i lleials al rei. També volgueren posar-hi la serpent que és una de les bèsties més prudents i serioses.

Na Renard va quedar molt ofesa en veure que el rei no la nomenava. Com que tenia molta picardia digué que al consell calien animals herbívors, per tal com al rei no tan sols li convenia el concurs de les bèsties poderoses, sinó també el paper dels humils.

L’orifany, el senglar, el boc i altres, tingueren per bones les paraules de la Renard i li quedaren ben agraïts. Després van començar els compliments. L’orifany va fer notar al rei que una bèstia tan ben parlada i de tan gran saviesa com na Renard, faria una bona consellera.

(El llibre de les bèsties de Ramon Llull adaptat per Anna Rubiés Barcelona: L’Atzar Edicions, 1981)

A finals del segle XIX, Jacint Verdaguer va recollir de boca de gent bosquerola la seva peculiar manera d’interpretar el cant dels ocells. Així, per a ells, la merla diu Gira’t, tomba’t, gira’t i jeu; el mussol fa Cluca’t; la guatlla canta Blat florit, blat florit o bé Blat segat, blat segat; l’oriol refila Figues-flors, figues-flors secaines; i mentre diuen que el gall es queixa dinet Quin món és aquest, quin món és aquest, asseguren que la gallina li respon Cloc, cloc, durarà poc, durarà poc.

(Què diuen els ocells de Jacint Verdaguer Barcelona: La Magrana, 1985)

Aquests no són sinó alguns exemples que mostren que la literatura és plena d’animals, la seva presència ha sabut emocionar oients i lectors de totes les èpoques. Escoltades o llegides, les seves aventures ens han fet tremolar de por per, després, respirar alleujats; ens han fet plorar a llàgrima viva o ens han generat el més profund menyspreu. Les bèsties no ens deixen mai indiferents.

Hem triat aquests cinc animals –reals o fabulosos- perquè la seva naturalesa ha sabut inspirar diferents branques de la literatura, de la popular a la culta, i també perquè s’han convertit en el centre de creences i altres codis.

La fotografia permet obtenir i guardar imatges dibuixant-les amb la llum per, així, enregistrar la realitat. Però aquest art és molt més que això. Les fotos que componen aquesta exposició van més enllà de voler fer una simple representació. Ofereixen una mirada molt personal damunt aquests animals, de tal manera que ens preguntem si allò que veiem és la realitat o és, comptat i debatut, allò que l’autora de les imatges ens vol fer veure.

En aquesta exposició, foto i text es fonen en un sol llenguatge, disposats a dipositar a la retina del passejant un mateix i indestriable impacte visual.