TAURÓ

Comparteix:

TAURÓ

Peix condrictis de cos fusiforme, gros, amb fenedures branquials laterals, amb dents tallants i poderoses, bon nedador i molt voraç. La potència devoradora de la seva mandíbula el converteix en un gran depredador. És un animal molt temut.

No obstant això, els diferents pobles el consideren de diversa manera. Per exemple: al Pacífic el tenen com un semidéu; en canvi, a Hollywood l’han convertit en una màquina de matar gràcies a les pel·lícules que ha protagonitzat; a Europa, els mariners sempre li han tingut  un gran respecte i refusen alimentar-se de la seva carn. Com que el tauró ataca i devora humans, els que feinegen pel mar consideren que menjar la carn d’aquest depredador seria un acte d’antropofàgia.

A Catalunya, els mariners diuen: Si els taurons al vaixell fan escolta, és que ensumen carn morta.

Ha inspirat la poesia següent:

Tauró

Encercla i mira,

ensarrona amb un somriure,

el seu cos és una daga;

té la pell com la llengua del lleó.

 

Llisca per l’aigua

com un rumor, com una broma.

Té el gir ràpid dels caçadors.

És del color de la por.

Kate Goombs

(Traducció de Roser Ros)

A la Historia natural y moral de las Indias Josep de Acosta escrivia el 1590 a propòsit d’aquest peix:

De los tiburones y de su increíble voracidad me maravillé con razón, cuando vi que uno que habían tomado en el puerto que he dicho, le sacaron del buche un cuchillo grande carnicero, y un anzuelo grande de hierro, y un pedazo grande de la cabeza de una vaca, con un cuerno entero, y aún no sé si ambos a dos…Asidos a estos fieros tiburones andan unos pececillos, que llaman rameros, y por más que hagan, no los pueden echar de sí; éstos se mantienen de lo que a los tiburones se les escapa de los lados.

(Citat a Bestiario. Prólogo y selección de textos de Alberto Manguel Madrid: Casariego, 2005 pàgina 14.)

Dins el llibre de les aventures de Pinotxo que va escriure l’italià Carlo Collodi, hi ha un episodi en què un tauró es menja el putxinel·li de fusta i que diu així:

/…/En Pinotxo es posà a nedar cap a l’escull blanc; i ja era a mig camí quan veié sortir de l’aigua i venir cap a ell un cap de monstre marí, paorós, amb la boca oberta, com un abisme, i tres rengleres d’ullals que haurien fet por només de veure-les pintades.

I sabeu qui era aquell monstre marí?

Aquest monstre marí no era altre que aquell tauró gegant que pels seus estralls i la seva insaciable voracitat era anomenat l’”Àtila dels peixos i els pescadors”.

Afigureu-vos l’espant del pobre Pinotxo a la vista del monstre! Provà d’esquivar-lo, de canviar de camí; provà de fugir; però aquella immensa boca  badada se li feia sempre trobadissa amb la velocitat d’una sageta.

I en Pinotxo es posà a nedar amb més lleugeresa que mai, i avant, avant, com correria una bala.

/…/

Però ja era massa tard! El monstre l’havia atrapat. El monstre, xuclant, es begué el pobre putxinel·li, talment com si hagués estat un ou de gallina, i l’engolí amb tanta violència i amb tanta avidesa, que en Pinotxo, caient a dintre del cos del Tauró, es donà un cop tan gran que es quedà estabornit més d’un quart d’hora.

Les aventures de Pinotxo (fragment) traducció de Maria Sandiumenge Editorial Joventut ,1981 pàgines 116 a 117)